La Caiguda del Gran Imperi Galàctic

Teresa Moreno

Que la història ha sigut sempre font d’inspiració i reflexió pels escriptors de ciència ficció no sorprèn a ningú. Analitzem avui una de les millors obres de CF de tots els temps, la Fundació d’Isaac Asimov. No són casualitat les reminiscències a l’Imperi Romà, ja que Asimov va escriure la primera novel·la de la saga de Tràntor després de llegir Història de la Decadència i la Caiguda de l’Imperi Romà, de Edward Gibbon (no per casualitat, ja que Asimov ha escrit llibres divulgatius sobre Roma).

Retrat d'Isaac Asimov

Situem-nos: Des de l’any 35000 s’ha establert l’Imperi Galàctic, amb seu al centre de la Galàxia, Tràntor, com una Roma que domina el Mediterrani. Cap als voltants del 47000, han passat 12000 anys, i l’Imperi Romà en té 1200, grosso modo. L’Imperi Galàctic ha arribat al seu màxim, ha crescut tant que no pot més que decréixer: una administració centralitzada a Tràntor lenta i ineficaç, que a més és un planeta que no produeix i que només importa administració. Arriba un punt que l’exploració planetària és inexistent ja que ja no reporta beneficis, i l’Imperi es replega cada cop més en protegir la seva capital.

Alhora, baixa l’impuls científic, basat ara en estudiar “els antics”, mentre la successió imperial és cada cop és complexa i dominada per les grans famílies de la capital, les castes es tornen rígides i desapareix la responsabilitat social de la gent, tal i com va passar quan els patricis romans van abandonar les ciutats per anar als seus latifundis als camps i evitar pagar impostos. Tots aquests arguments doncs, són fàcilment identificables en qualsevol manual que expliqui la caiguda de l’Imperi Romà.

Tanmateix, l’últim gran científic, Hari Seldon, estableix als límits de l’Imperi una petita fundació dedicada a la creació d'El Llibre, que en aquest cas és la Gran Enciclopèdia Galàctica, i com una abadia espacial es dediquen a recopilar el coneixement del món conegut. L’objectiu final és que aquesta petita llavor (que jo identifico amb el cristianisme) es converteixi en una nova civilització que creï un nou i més fort Imperi Galàctic, per minimitzar l’anarquia que seguirà a la caiguda del primer.

Aquesta petita fundació s’ha d’enfrontar als regnes que s’estan creant a la perifèria de l’Imperi, ara que aquest només es preocupa de defensar el centre, massa ocupat a sufocar les rebel·lions dels militars que volen usurpar la púrpura Imperial (la púrpura era i va ser durant tot l’Imperi bizantí símbol imperial pel seu elevat cost). Aquests regnes, dirigits per militars amb noms gots com “Amselm ilustre Rodric”, són el paral·lel dels visigots i els ostrogots que van aconseguir de l’imperi carta blanca en la perifèria. I com els regnes reals, el caos inicial i el retrocés de la civilització es va acabar quan van acceptar la religió i els coneixements que els missioners tenien. En el cas de la novel·la, la religió és inventada per la fundació com un mitjà de transmetre els coneixements de l’energia atòmica però sempre mantenint-ne el control, ja que només la gent que ha estudiat a la fundació pot manejar els aparells atòmics.

Aquest control religiós funciona perfectament mentre aconsegueixen que els regnes es converteixin. La religió és introduïda conjuntament amb els productes que exporten, i finalment deixa de ser un element primordial: passem doncs, del control social de l’edat mitjana a partir de la religió i ens traslladem als segles XIV-XV quan el comerç comença a dominar-ho tot: apareixen els prínceps comerciants, que controlen realment el poder.

La Fundació domina ara una gran part de la perifèria, i només li resta enfrontar-se al que queda de l’antic Imperi Galàctic. Aquest episodi, que forma part del segon llibre “Fundació i Imperi”, deixa per uns instants la línia cronològica i ens retrotrau a un episodi concret de la història romana: els fets militars de Belisari. El jove militar de l’Imperi Galàctic, Bel Riose, descobreix la Fundació i veu el perill que suposa.

L’Imperi encara és perillós, les seves naus són velles, però enormes. Els comerciants de la Fundació tenen flexibilitat i energia, però no deixen de ser un petit món. De la mateixa manera, els gots no deixaven de ser bandes petites i bàrbares, però tenien un dinamisme que els permetia lluitar d’una forma nova, de atac i retirada ràpida.

Belisari demanant almoina, Jacques-Louis David, 1781

La lluita de Belisari triomfa, i l’Imperi de Justinià s’incrementa enormement. Bel Riose també amplia l’Imperi, però a l’igual que Belisari perd davant del seu enemic més important. Quan l’emperador Justinià i l’emperador Cleón IV moren, els seus imperis, sostinguts en poders personalistes i no en una veritable estructura, es fonen. Els bàrbars tenen el camp lliure. La Fundació avança a conquerir les restes de l’Imperi, sempre i quan la psicohistòria els ho permeti.