La nostalgia de Boeci i l’horitzó medieval

Teresa Moreno

'imperi romà acaba oficialment el 476. Tanmateix, els propis romans de l'època no van sentir-ho així. El 477, a Roma, les termes funcionaven, encara hi havia curses al amfiteatre i els senadors feien política o es dedicaven a l'otium.

Què havia canviat el 477?
Aquell any, Odoacre, rei bàrbar, va dominar el sud de la península itàlica, inclosa la "Roma invicta" que ja havia sigut saquejada per Alaric el 410. Els bàrbars s'apoderaven del que quedava del gran imperi occidental, mentre l'oriental, el que sempre ha importat, on hi havia la riquesa i el poder, aconseguia integrar els invasors i romanitzar-los.

A Occident, els invasors vencen, però no convencen. Se’ls odia per violents, bàrbars i per ser arrians i no cristians. Aquests, que venien buscant el somni romà, cada cop se senten més elit, més germànics, aïllats en el poder i sense possibilitats reals d’integració. Això porta directament a la creació de regnes germànics i no mixtos i a la dissolució de l’Imperi occidental.

Mentrestant, els senadors continuen en el seu somni on no deixen entrar als bàrbars. Abans de la desfeta d’Odoacre, Roma continua sent la reserva de pagans de l’Imperi, es continua encunyant moneda romana amb la lloba capitolina i s’estudia a Ciceró des de les grans vil·les rurals dels potentats senadors.

Després d’aquestes invasions, els senadors continuen en el seu món clarament romà, però les coses canvien acceleradament. Les comunicacions es trenquen, es fan cada cop més locals, així com els territoris que controlen. El cristianisme es fa fort en la inestabilitat, i els senadors cada cop s’aboquen més a l’episcopat mentre la cultura llatina, signe de distinció social, és cada cop més restringida i elitista.

Il·lustració de Boeci

Boeci, l’últim romà
Anici Manli Severí Boeci, fill del seu temps, és un dels molts romans de bona família (de la que descendeixen dos papes i diversos emperadors). Boeci és culte, el seu pare s’havia educat a Alexandria, potser ell mateix va estudiar a Atenes.

Tanmateix, en dues generacions tot havia canviat, i els cònsols de l’època, com el propi Boeci o els seus fills, han de fer un pacte amb els invasors: a canvi de la protecció que l’exèrcit romà ja no els pot donar, ells s’encarreguen de romanitzar la cort i l’administració germànica. Potser no s’integraran, però podran mantenir les formes institucionals. I Boeci treballarà a la cort de Teodoric, situada a Ravenna i no a Roma, una ciutat que seria difícil de controlar i que a diferència de Ravenna no permet un fàcil accés al mar Adriàtic, clau de la porta de l’Imperi Romà d’Orient.

És llavors quan Boeci és empresonat, probablement acusat injustament, i executat poc després. Però no ens entristim. Gràcies a la mala sort, Boeci escriu el seu millor llibre, el que marcarà la pauta de tota la filosofia medieval: De consolatione Philosophiae, la consolació de la filosofia. Boeci ja havia fet molts intents de recuperar els antics coneixements de Plató i Aristòtil al llatí, i gràcies a ell algunes d’aquestes obres es conserven. A més, Boeci marca tota la lògica medieval a través dels seus estudis.

Però és en aquell llibre on Boeci arriba a la fama, on es lamenta de la mala fortuna i busca refugi en la filosofia, personificada en una dona, que intenta explicar-li perquè el destí es comporta així amb els justos. La felicitat consisteix en repudiar els béns d’aquest món, en la més pura línia estoicista, represa llargament pels cristians medievals. Alhora, malgrat que no és l’únic a utilitzar la imatge de la roda de la fortuna, sí és qui la transmet al món medieval.

Boeci plora la seva fortuna, i amb ell, la fortuna d’un món que ja no tornarà. Ell ho ha entès: el món llatinoromà s’enfonsa, les obres es perden, els senadors no tardaran a desaparèixer absorbits pel poder episcopal. Els germànics són ara el futur. A ell només li queda observar, continuar amb la filosofia esperant trobar la pròpia felicitat. D’aquest home autènticament romà neix l’edat mitjana, època de transformació i canvi, en què la cerca del seu passat llatí es mescla amb la creació d’un món nou, d’una societat completament diferent que arriba fins avui en dia. Els medievals saben amb Boeci que aquell món és irrecuperable, i que si volen posseir-lo en part, hauran de seure a les espatlles dels gegants.

Boeci a la presó
il·lustració a De consolatione philosophiae

__________________________
Fonts:

BROWN, P., El mundo en la antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma, ed. Taurus, 1989.
RÉMONDON, Roger, La crisis del Imperio romano. De marco Aurelio a Anastasio, Nueva Clio, 1984.
GIBBON, Edward, Historia de la Decadencia y Caída del Imperio Romano, ed. Turner, 2006.